II Jornades de formació dels Síndics locals de Catalunya

Últimament la meva relació amb Mataró és, si més no, bastant curiosa. De no haver anat mai a aquesta ciutat he passat a realitzar treballs relacionats amb ella! Si fa uns dies estava preparant uns textos per a un catàleg d’una empresa de Mataró, avui he estat a la capital del Maresme per gestionar la comunicació de les II Jornades de formació dels Síndics locals de Catalunya. Mataró ha estat la ciutat escollida per a celebrar aquestes jornades. Jo no tinc ni idea de dret... ni de lleis... ni de presumpció de veracitat o innocència... però he de reconèixer que el que s’ha parlat allà ha estat molt interessant. Però bé, la meva feina no era escoltar les ponències sinó ajudar en tot el que pogués en temes de protocol i premsa, tot i que la meva feina en aquestes jornades ha estat més de “pre-producció” en dies anteriors que no pas en el dia d’avui (he fet la maquetació i disseny d’un llibret, he redactat les notes de premsa, he dissenyat cartelleria i material de les jornades...). Llàstima que el mal de coll no m’hagi deixat gaudir al màxim d’una jornada com aquesta (sí... crec que m’estic refredant!).

Després de tot el dia a Mataró, hem quedo amb la simpatia de molts síndics locals, que em transmeten el seu carinyo i la seva consideració cap a la meva professió i cap a mi. Els hi agraeixo molt que confiïn en mi per gestionar una cosa que sona molt bé però que pocs saben què és exactament: la comunicació. Ells saben que, en el cas dels Síndics, entenc la comunicació no com a persuasió, sinó com a difusió. Si no estàs a l’agenda d’actualitat, si no surts als mitjans de comunicació, no existeixes. I si no existeixes, molta gent desconeix que el Síndic local el pot ajudar en alguns temes concrets.

Gràcies Síndics i ànims amb la vostra feina! I gràcies, com no, al Toni, per pensar sempre en mi, i al Josep, per iniciar-me en aquest camí.

Estic de fira (i no d'atraccions)

Ahir i avui he estat a Lleida, a la Fira internacional d'equipaments municipals, Municipàlia 2007. Dos dies intensos, de molta feina. Per a una empresa com la meva, anar a una fira significa construir en un temps rècord una espècie "d'habitatge" provisional. És el que els entesos coneixen com a "estand". Una construcció normalment impactant... que s'aixeca gràcies als "constructors" d'estands... però també amb l'esforç dels coordinadors. I clar... ser coordinador d'una cosa com aquesta és estressar-se al màxim... Malgrat tot, ha valgut la pena. Una bona experiència i uns resultats magnífics: un estand molt digne, molt bonic (per a mi, el millor de tota la fira) i la visita de l'alcalde de Lleida i de la Directora General de Cooperació Local (per alguna cosa han de servir els coneixements d'RRPP i de protocol).

Estar a Municipàlia també m'ha servit per altres coses. Per exemple, per fer contactes. He conegut al director general d'una important revista especialitzada i he pogut mantenir amb ell una interessant conversa. Llàstima que no sempre algunes decisions depenen de la persona que gestiona la comunicació a l'empresa...

Una fira d'aquestes és tot un món. Un món de nervis (caps de comunicació desesperats perquè l'estand els hi cau), de pols (sempre hi ha empreses que es posen a tallar fusta a última hora), de seguretat (realment cal tanta acreditació, passes especials i entrades?), de cansament (12 hores dret és el que té...). I mira que jo pensava que només era una excusa per portar traje i corbata!

Avui dormiré, per fi, a casa meva. I ho faré amb la consciència ben tranquil·la. He fet bé la meva feina i els resultats han valgut la pena. I l'experiència segur que em servirà de cara a la propera fira, que segur que serà encara millor.

Avui és 4 d'octubre

Avui és un dia de cursa. Un dia de nervis... i de festa. Un dia feliç. Gimcanes, jocs, pallassos, música... Un dia de sorpreses. “Qui portarà el kiko aquest any?” Un dia de pluja, de traca final. Un dia per veure micròfons. Un dia de tires de colors. Un dia de records. Avui és el dia de “Lloat sigueu”. El dia de la festa gran. El dia per portar més orgullós que mai la Tau al coll. Avui és 4 d’octubre.

Final d'una etapa?

Ja fa dies que em volta pel cap una sensació estranya... una barreja d’il·lusió, cansament i impotència. Sincerament, sóc una persona bastant variable, pel que acostumo a tenir combinats heterogenis de sensacions... però fa dies que noto que, aquest cop, és especial. Sabeu aquesta sensació que et fa pensar que s’acaba una etapa? Avui he arribat a la conclusió que és això. Estic cansat; cansat de treballar i esforçar-me i rebre molt poc a canvi. Em sento impotent; impotent al comprovar que no es valoren les meves aportacions pel que valen. I estic il·lusionat; la il·lusió infantil i innocent de pensar que segur que vindran temps millors. En realitat sóc un nen. Sí, es veritat. Sóc jove... tothom passa en aquestes edats per períodes d’incomprensió, d’explotació laboral, de mal valorat... però tinc poca paciència, i penso que ja he aguantat massa temps. Pensant-ho bé, encara conservo la motivació i el compromís de fa un temps. Això és el que realment em fa donar-ho tot en les coses que faig. Però ja és massa temps. És un compte enrere. Un got d’aigua molt ple... i que amb qualsevol goteta acabarà de vessar. M’he de continuar prostituint d’aquesta manera? Faig un cop d’estat? Dic “fins aquí hem arribat!”? Espero? Aguanto una mica més? Algun dia se’m valorarà pel que faig? Moltes preguntes, moltes feines per fer, molts encàrrecs a l’agenda i menys recompensa de la que caldria. És hora de finalitzar aquesta etapa? És el moment de créixer com a professional? O millor dit: és el moment de marxar amb la gent que realment em valora com a professional?